Comunicat
de premsa
La
premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra
No
és cap casualitat que aquests dies hem vist publicats alguns
articles atacant Estat Català, és la constatació del “tot és
vàlid contra l’independentisme” que fa un temps ha anat
impregnant les decisions del Govern espanyol i els seus mitjans
afins.
I
tot això per tal d’atacar la persona que es presentava a la
investidura de President de Catalunya. L´estratègia del Govern
espanyol és criminalitzar tot el que sigui proper (o ho sembli) a
aquesta persona. I si no pot ser es fa una retrospectiva dels anys
30, i si així encara no cola s’inventen dades. És igual si les
dades són mitges veritats o mentides...”tot és vàlid”. Així
arribem a articles plens d’informació manipulada on el futur
President havia de tenir alguna mena de relació amb Estat Català, i
dins d’Estat Català s’havia de posar el focus en el personatge
més controvertit: Miquel Badia. I d’aquí ja s’havia de deduir
directament que Estat Català és “feixista” i per tant el Sr.
Torra també. L’aparell de “propaganda” de l’estat no
necessitava res més.
Per
sort, Estat Català és un partit que té 96 anys de vida, un dels
més antics encara actius de tota l’Europa occidental. I hem de dir
amb molta satisfacció que Estat Català va ser el primer partit
independentista català organitzat. Un partit que va néixer per
lluitar per la independència de Catalunya, contra la monarquia, i
per la construcció d’una República Catalana i d’una Constitució
progressista. Aquest va ser el segell de sortida i aviat va haver
d’afegir una altra característica: la lluita contra les dictadures
espanyoles.
Molts
opinadors interessats han volgut fer creure que hi havia una sintonia
entre el partit i el feixisme espanyol o l’italià. És difícil de
creure això amb els fets, Estat Català va ser dels primers partits
que van haver de passar a la clandestinitat durant les dictadures de
Primo de Rivera, de Berenguer i de Franco posteriorment. Fa pena
veure un articulista d’un diari espanyol dir que a un dirigent
d’Estat Català “le placía la violència. Atentó contra Alfonso
XIII en el Garraf...”. No creiem que a ningú li feia gaire gràcia
organitzar un atemptat, però ells creien que era una possibilitat
d’acabar amb la monarquia i amb la dictadura. I entendrem la
dificultat de l’organització perquè els van detenir, torturar i
posar en presons durant sis anys (només van sortir en llibertat quan
va guanyar la Segona República ) si no hagués estat així, alguns
d’ells tenien cadena perpètua. Sembla que és més fàcil entendre
que aquests militants d’Estat Català i altres organitzacions es
van jugar la vida pel seu país, per la seva gent i per acabar amb un
període fosc on no es respectava cap dret bàsic.
Cal
recordar que Estat Català va ser al Complot del Garraf, però també
als Fets de Prats de Molló (1926), a la Constitució de l’Havana
(1928) i a la proclamació de la República Catalana (1931). En cap
d’aquests fets van ser convidats sinó protagonistes.
Cal
recordar també que Estat Català va ser la pedrera de
l’independentisme català, que va donar personatges i partits de
referència en la política catalana posterior: Daniel Cardona i
Nosaltres Sols! ((1930), Jaume Compte i la formació Estat
Català-Partit Proletari i posteriorment Partit Català Proletari
(1932), dos dels seus dirigents per cert, els van matar al CADCI
l’octubre de 1934, o també cal recordar els dirigents que van
protagonitzar en primera línia la formació d’ERC (1931). Estat
Català va ser una veritable pedrera de l’independentisme català
(i això no ho van perdonar alguns dirigents d’aquell moment ni
d’aquest), però també va ser l’organització més combativa a
Catalunya contra la dictadura i contra la monarquia i això era
difícil de pair en aquell moment i ara.
Fa
pena que s’acusi Estat Català des d’alguns mitjans espanyols
dient que eren” milícies amb uniforme verd de tendència
feixista”. Tothom que sap una mica d’història dels anys 30 sap
que la cohesió dels partits i sindicats es demostrava públicament
amb vestimentes més o menys uniformades de color verd, blau, marró,
o negre. I si no que mirin fotos d’UGT, CNT i desfilades de partits
molt de moda a l’època.
Quan
les acusacions ja no enganyen ningú, és quan algun periodista es
fixa en Miquel Badia. I la vida d’un partit de 96 anys queda
reduïda a l’activitat d’un dirigent que hi va militar 14 anys
(dels quals n’hauríem de descomptar la meitat perquè Miquel Badia
els va passar a la presó o a l’exili). Anys de presó i exili
decretats per diferents dirigents espanyols.
És
evident que podem trobar encerts i desencerts en aquesta curta vida
de Miquel Badia, però s’ha d’explicar tot el relat, no només el
que interessa a un diari o publicació. Per posar només dos
exemples: es critica que Badia va fer detenir un Fiscal de
l’Audiència de Barcelona, però no s`explica que aquell 21 de
juliol es jutjava Josep Aymà (director de La Nació Catalana) per
“injuries al Govern” en una clara conculcació de drets bàsics,
el Fiscal va insultar greument la policia de la Generalitat sota
comandament de Badia i aquest va fer detenir el Fiscal per
provocació. Sembla que tots ho podem entendre més bé si s’explica
tota la història fins al final.
Un
altre exemple és l’acusació a Badia que “huyó despavorido por
la alcantarilla del Palau junto a su jefe político Dencàs...”.
Cal explicar tots els fets i ens trobarem que, admetent la falta de
previsió de l’operació i la precarietat, molts militants i
dirigents d’Estat Català van estar en llocs claus de la ciutat
esperant unes ordres d’actuar que no van arribar mai per part del
President de la Generalitat, per posteriorment marxar cap a l’exili
per tal de poder seguir lluitant.
Però,
no n´hi ha prou amb dir mitges veritats, aquests periodistes
espanyols agafen frases tretes de context i retallades d’alguns
historiadors i les donen com a proves de “feixisme” i citen Arnau
Gonzàlez Vilalta, Ucelay da Cal, etc.
D’Arnau
Gonzàlez cal llegir tot el text sencer: “La evidencia de los
contactos iniciales establecidos entre Dencàs i los diplomáticos
italianos no se vería continuada con ninguna ayuda ni compromiso
concreto ni con más entrevistas”.
És
evident que hi va haver un contacte amb diplomàtics italians
feixistes que no van passar de la primera entrevista. De la mateixa
manera que hi va haver entrevistes amb diplomàtics francesos que no
van tirar endavant i amb diplomàtics de primer nivell de la URSS en
el seu moment, que tampoc van arribar a bon port. I això ens porta
com a conclusió que Estat Català era “feixista”?
Altres
historiadors parlen clarament de l’escàs interès en aquesta
primera i única entrevista.
També
ens fan trampes quan diuen que Estat Català es va finançar amb
“tráfico de refugiados”. Estat Català des de la seva creació
es va finançar amb els diners dels militants (que van arribar a ser
gairebé 18.000), algunes aportacions pròpies de Francesc Macià,
l’Emprèstit Pau Claris i les aportacions dels Casals Catalans
(especialment els de Cuba, Mèxic, l’Argentina, l’Uruguai i
Estats Units). Això no vol dir que, al voltant del 1936, no s’ajudés
a passar la frontera a alguns refugiats.
L’historiador
Albert Balcells explica en una de les seves obres que les
organitzacions marxistes van intentar captar militants d’Estat
Català, concretament els anys 1935 i 1936, cosa que hauria estat
contradictòria si aquests militants haguessin estat “feixistes”.
Però
la constatació més clara sempre són els fets: militants d’Estat
Català van morir el primer dia del cop d’estat a Catalunya
lluitant contra els feixistes (també a Barcelona), molts militants
d´Estat Català es van apuntar voluntaris als fronts d’Aragó i de
Madrid en recolzament a la República i contra el feixisme; acabada
la guerra, militants d’Estat Català van ser afusellats, com Carme
Claramunt, primera dona afusellada pel franquisme, el 18 d'abril de
1939; uns altres van passar per camps de refugiats de la Catalunya
del Nord i França i 57 (fins i tot dos dirigents del partit) van
morir en camps de concentració nazis.Molts militants d'Estat Català
van participar a la resistència francesa, cal destacar el membre del
comitè executiu, Joaquim Casamitjana, que va ser detingut per la
Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, a finals de 1943, per la seva tasca
com a resistent a la xarxa Maurice, essent assassinat poques hores
després de la seva detenció. No cal dir que Estat Català va ser
il·legalitzat, va ser clandestí i atacat mediàticament per les
forces polítiques espanyoles (algunes d´esquerres també), però
encara van tenir temps a l’exili d’ajudar a formar el Front
Nacional de Catalunya, enfortir els Casals Catalans a l’exterior,
publicar en català fora del país quan aquí no es podia i aguantar
una flama difícil.
Recordem
que els militants del FNC a l’interior van patir brutalment la
repressió franquista. Tot això sense oblidar la participació de
membres d’Estat català en les línies d’evasió de Puigcerdà,
Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls, que van ajudar a
passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades que s’escapaven
dels feixistes. La col·laboració catalana amb els aliats a la
Segona Guerra Mundial va ser tan evident que Jaume Cornudella
(responsable del FNC) va rebre la màxima medalla de la resistència
francesa.
Com
dèiem al començament, la vida d’un partit de 96 anys no es pot
reduir a dues anècdotes interessades i sense context. Ja veiem que
per tal d’atacar una persona es pot embrutar la història d’ un
partit, però tot just en record d’aquests milers de militants que
van donar la vida per Catalunya i es van arriscar durant tants anys,
no callarem i direm les coses clares.
Catalunya
18 de maig 2018