Avui, 20 de juny Dia Internacional dels Refugiats #solidaritat #WorldRefugeeDay

Avui, 20 de juny Dia Internacional dels Refugiats #solidaritat #WorldRefugeeDay

El 25 d'abril de 1933 el Parlament de Catalunya aprova una proposició condemnant el feixisme.

El 25 d'abril de 1933 el Parlament de Catalunya aprova una proposició condemnant el feixisme.
La preocupació sobre les activitats dels nazis alemanys a Barcelona no només era mediàtica. El 25 d'abril de 1933, el Parlament de Catalunya va debatre una proposició del diputat Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya, denunciant les activitats nazis a Catalunya, especialment a Barcelona.
Denunciava la persecució de què eren víctimes des del consolat alemany els naturals d'aquell país que no eren hitlerians. Parlà del cas de professor Friedlander, acusà a un funcionari d'aquell consolat (Halers segons La Publicitat i Ealers segons La Vanguardia), i llegí un fragment del diari "Deutscher Vorposten" que publicaven els hitlerians a Barcelona i des d'on s'amenaçava a tots els alemanys no hitlerians residents a Catalunya.Va lligar les activitats dels feixistes alemanys i italians amb les activitats de la FAI i dels enemics dretistes de la República
A la seva proposició sol·licitava que el Parlament de Catalunya declarés fora de la llei el feixisme, i que la Junta de Seguretat de Catalunya procedís a dissoldre les organitzacions feixistes nacionals i estrangeres, prohibís les seves publicacions, expulsés del país a tots els feixistes estrangers, vigilés els consolats alemany i italià, que totes les organitzacions se sotmetessin a la Llei d'Associacions del 6 d'abril de 1932, i que es dissolgués el Sometent. Realment, la proposició de Joan Comorera era molt bel·ligerant contra el feixisme i molt concret en les seves denúncies i en les respostes que s'havien de donar per desactivar les seves activitats a Catalunya.
Per part d'Esquerra Republicana de Catalunya parlaren el diputat Joan Casanoves d' Estat Català i el conseller de governació Joan Selves. Van expressar el seu antifeixisme, encara que no volgueren donar crèdit a les acusacions directes fetes als consolats, i confiaven que no passarien els límits que s'exigeix entre pobles civilitzats. Exposaren que la Generalitat de Catalunya no disposava en aquell moment dels serveis d'Ordre Públic per poder realitzar tot el que demanava el senyor Comorera, però que farien complir la llei a tots els ciutadans. En quant a Sometent, no calia dissoldre'l, era suficient amb depurar-lo.
Es negocià una nova proposició més suavitzada i més genèrica a petició d'Esquerra Republicana de Catalunya, ja que aquesta i la Unió Socialista de Catalunya havien concorregut juntes a les eleccions. La nova proposició quedà redactada de la següent manera: " El Parlament de Catalunya, com a conseqüència del debat plantejat pel diputat senyor Comorera en condemna del feixisme, acorda: declarar la seva fe en els ideals liberals i democràtics, la seva repulsa més enèrgica dels actes i procediments feixistes de qualsevol caràcter, la necessitat que el poder Públic impideixi cap mena d'activitat d'aquest ordre per part d'elements estrangers, depurar el Sometent, sotmetre totes les organitzacions al règim prescrit en la Llei d'Associacions del 6 d'abril de 1932, i la conveniència que el funcionament de la Junta de Seguretat de Catalunya, darrerament creada, sigui garantia d'un perfecte ordre públic, fonamental en les directives de la democràcia internacional i de la voluntat ciutadana".
Finalment es votà amb els vots a favor de la majoria ( amb Esquerra Republicana de Catalunya i la Unió Socialista de Catalunya ). La Lliga Catalana votà en contra, al·legant que no s'havia de depurar el Sometent.
Font: La Humanitat, La Publicitat i La Vanguardia del 26 d'abril de 1933. "Barcelona Anys Trenta"
Foto: La Humanitat, 26 d'abril de 1933

Defensem TV3

Manifestació antifeixista de Barcelona organitzada per les Joventuts d'Esquerra d' Estat Català. 29 d’abril de 1934

29 d’abril de 1934. Manifestació antifeixista de Barcelona organitzada per les Joventuts d'Esquerra d' Estat Català.
Manifestació contra el feixisme i per la llibertat, fou la gran manifestació antifeixista durant l’etapa republicana. Va ser també coneguda a l’època com “la manifestació dels paraigües”, ja que transcorregué sota una pluja intermitent. Fou una manifestació multitudinària. La premsa arribà a parlar de mig milió de persones el nombre de participants en la marxa antifeixista, i en la que participaren Esquerra Republicana de Catalunya ( amb el President de la Generalitat Lluís Companys al davant ), Unió Socialista de Catalunya, Acció Catalana Republicana, la Unió de Rabassaires i el Partit Català Proletari.
La manifestació anava encapçalada pels dirigents d' Estat Català, Miquel Badia, Ventura Gassol, Josep Dencàs,Aiguader Miró i representants de les altres formacions polítiques
(font Barcelona Anys Trenta)

Defensem les nostres Institucions.#femrepública

Defensem les nostres Institucions. Estat Català ens adherim a les concentracions, unitàries i transversals convocades per l' Assemblea Nacional Catalana #NoAl155 #femrepública #Independència #llibertatpresospolitics

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

Comunicat de premsa

La premsa unionista,Estat Català i el MHP Quim Torra

No és cap casualitat que aquests dies hem vist publicats alguns articles atacant Estat Català, és la constatació del “tot és vàlid contra l’independentisme” que fa un temps ha anat impregnant les decisions del Govern espanyol i els seus mitjans afins.

I tot això per tal d’atacar la persona que es presentava a la investidura de President de Catalunya. L´estratègia del Govern espanyol és criminalitzar tot el que sigui proper (o ho sembli) a aquesta persona. I si no pot ser es fa una retrospectiva dels anys 30, i si així encara no cola s’inventen dades. És igual si les dades són mitges veritats o mentides...”tot és vàlid”. Així arribem a articles plens d’informació manipulada on el futur President havia de tenir alguna mena de relació amb Estat Català, i dins d’Estat Català s’havia de posar el focus en el personatge més controvertit: Miquel Badia. I d’aquí ja s’havia de deduir directament que Estat Català és “feixista” i per tant el Sr. Torra també. L’aparell de “propaganda” de l’estat no necessitava res més.

Per sort, Estat Català és un partit que té 96 anys de vida, un dels més antics encara actius de tota l’Europa occidental. I hem de dir amb molta satisfacció que Estat Català va ser el primer partit independentista català organitzat. Un partit que va néixer per lluitar per la independència de Catalunya, contra la monarquia, i per la construcció d’una República Catalana i d’una Constitució progressista. Aquest va ser el segell de sortida i aviat va haver d’afegir una altra característica: la lluita contra les dictadures espanyoles.

Molts opinadors interessats han volgut fer creure que hi havia una sintonia entre el partit i el feixisme espanyol o l’italià. És difícil de creure això amb els fets, Estat Català va ser dels primers partits que van haver de passar a la clandestinitat durant les dictadures de Primo de Rivera, de Berenguer i de Franco posteriorment. Fa pena veure un articulista d’un diari espanyol dir que a un dirigent d’Estat Català “le placía la violència. Atentó contra Alfonso XIII en el Garraf...”. No creiem que a ningú li feia gaire gràcia organitzar un atemptat, però ells creien que era una possibilitat d’acabar amb la monarquia i amb la dictadura. I entendrem la dificultat de l’organització perquè els van detenir, torturar i posar en presons durant sis anys (només van sortir en llibertat quan va guanyar la Segona República ) si no hagués estat així, alguns d’ells tenien cadena perpètua. Sembla que és més fàcil entendre que aquests militants d’Estat Català i altres organitzacions es van jugar la vida pel seu país, per la seva gent i per acabar amb un període fosc on no es respectava cap dret bàsic.

Cal recordar que Estat Català va ser al Complot del Garraf, però també als Fets de Prats de Molló (1926), a la Constitució de l’Havana (1928) i a la proclamació de la República Catalana (1931). En cap d’aquests fets van ser convidats sinó protagonistes.

Cal recordar també que Estat Català va ser la pedrera de l’independentisme català, que va donar personatges i partits de referència en la política catalana posterior: Daniel Cardona i Nosaltres Sols! ((1930), Jaume Compte i la formació Estat Català-Partit Proletari i posteriorment Partit Català Proletari (1932), dos dels seus dirigents per cert, els van matar al CADCI l’octubre de 1934, o també cal recordar els dirigents que van protagonitzar en primera línia la formació d’ERC (1931). Estat Català va ser una veritable pedrera de l’independentisme català (i això no ho van perdonar alguns dirigents d’aquell moment ni d’aquest), però també va ser l’organització més combativa a Catalunya contra la dictadura i contra la monarquia i això era difícil de pair en aquell moment i ara.

Fa pena que s’acusi Estat Català des d’alguns mitjans espanyols dient que eren” milícies amb uniforme verd de tendència feixista”. Tothom que sap una mica d’història dels anys 30 sap que la cohesió dels partits i sindicats es demostrava públicament amb vestimentes més o menys uniformades de color verd, blau, marró, o negre. I si no que mirin fotos d’UGT, CNT i desfilades de partits molt de moda a l’època.

Quan les acusacions ja no enganyen ningú, és quan algun periodista es fixa en Miquel Badia. I la vida d’un partit de 96 anys queda reduïda a l’activitat d’un dirigent que hi va militar 14 anys (dels quals n’hauríem de descomptar la meitat perquè Miquel Badia els va passar a la presó o a l’exili). Anys de presó i exili decretats per diferents dirigents espanyols.

És evident que podem trobar encerts i desencerts en aquesta curta vida de Miquel Badia, però s’ha d’explicar tot el relat, no només el que interessa a un diari o publicació. Per posar només dos exemples: es critica que Badia va fer detenir un Fiscal de l’Audiència de Barcelona, però no s`explica que aquell 21 de juliol es jutjava Josep Aymà (director de La Nació Catalana) per “injuries al Govern” en una clara conculcació de drets bàsics, el Fiscal va insultar greument la policia de la Generalitat sota comandament de Badia i aquest va fer detenir el Fiscal per provocació. Sembla que tots ho podem entendre més bé si s’explica tota la història fins al final.

Un altre exemple és l’acusació a Badia que “huyó despavorido por la alcantarilla del Palau junto a su jefe político Dencàs...”. Cal explicar tots els fets i ens trobarem que, admetent la falta de previsió de l’operació i la precarietat, molts militants i dirigents d’Estat Català van estar en llocs claus de la ciutat esperant unes ordres d’actuar que no van arribar mai per part del President de la Generalitat, per posteriorment marxar cap a l’exili per tal de poder seguir lluitant.

Però, no n´hi ha prou amb dir mitges veritats, aquests periodistes espanyols agafen frases tretes de context i retallades d’alguns historiadors i les donen com a proves de “feixisme” i citen Arnau Gonzàlez Vilalta, Ucelay da Cal, etc.

D’Arnau Gonzàlez cal llegir tot el text sencer: “La evidencia de los contactos iniciales establecidos entre Dencàs i los diplomáticos italianos no se vería continuada con ninguna ayuda ni compromiso concreto ni con más entrevistas”.

És evident que hi va haver un contacte amb diplomàtics italians feixistes que no van passar de la primera entrevista. De la mateixa manera que hi va haver entrevistes amb diplomàtics francesos que no van tirar endavant i amb diplomàtics de primer nivell de la URSS en el seu moment, que tampoc van arribar a bon port. I això ens porta com a conclusió que Estat Català era “feixista”?

Altres historiadors parlen clarament de l’escàs interès en aquesta primera i única entrevista.

També ens fan trampes quan diuen que Estat Català es va finançar amb “tráfico de refugiados”. Estat Català des de la seva creació es va finançar amb els diners dels militants (que van arribar a ser gairebé 18.000), algunes aportacions pròpies de Francesc Macià, l’Emprèstit Pau Claris i les aportacions dels Casals Catalans (especialment els de Cuba, Mèxic, l’Argentina, l’Uruguai i Estats Units). Això no vol dir que, al voltant del 1936, no s’ajudés a passar la frontera a alguns refugiats.

L’historiador Albert Balcells explica en una de les seves obres que les organitzacions marxistes van intentar captar militants d’Estat Català, concretament els anys 1935 i 1936, cosa que hauria estat contradictòria si aquests militants haguessin estat “feixistes”.

Però la constatació més clara sempre són els fets: militants d’Estat Català van morir el primer dia del cop d’estat a Catalunya lluitant contra els feixistes (també a Barcelona), molts militants d´Estat Català es van apuntar voluntaris als fronts d’Aragó i de Madrid en recolzament a la República i contra el feixisme; acabada la guerra, militants d’Estat Català van ser afusellats, com Carme Claramunt, primera dona afusellada pel franquisme, el 18 d'abril de 1939; uns altres van passar per camps de refugiats de la Catalunya del Nord i França i 57 (fins i tot dos dirigents del partit) van morir en camps de concentració nazis.Molts militants d'Estat Català van participar a la resistència francesa, cal destacar el membre del comitè executiu, Joaquim Casamitjana, que va ser detingut per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc, a finals de 1943, per la seva tasca com a resistent a la xarxa Maurice, essent assassinat poques hores després de la seva detenció. No cal dir que Estat Català va ser il·legalitzat, va ser clandestí i atacat mediàticament per les forces polítiques espanyoles (algunes d´esquerres també), però encara van tenir temps a l’exili d’ajudar a formar el Front Nacional de Catalunya, enfortir els Casals Catalans a l’exterior, publicar en català fora del país quan aquí no es podia i aguantar una flama difícil.

Recordem que els militants del FNC a l’interior van patir brutalment la repressió franquista. Tot això sense oblidar la participació de membres d’Estat català en les línies d’evasió de Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el Coll de Banyuls, que van ajudar a passar uns vuit-cents aviadors de les forces aliades que s’escapaven dels feixistes. La col·laboració catalana amb els aliats a la Segona Guerra Mundial va ser tan evident que Jaume Cornudella (responsable del FNC) va rebre la màxima medalla de la resistència francesa.

Com dèiem al començament, la vida d’un partit de 96 anys no es pot reduir a dues anècdotes interessades i sense context. Ja veiem que per tal d’atacar una persona es pot embrutar la història d’ un partit, però tot just en record d’aquests milers de militants que van donar la vida per Catalunya i es van arriscar durant tants anys, no callarem i direm les coses clares.

Catalunya 18 de maig 2018