DC., 08/05/2013 - 18:55

Un escamot d’Estat català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià

Escrit per: 

E.J.M./Foto:Ll. S.

El 18 de juliol de 1922, el general Francesc Macià va fundar l’organització independentista Estat Català, un grup político-militar amb dues branques: la de Nosaltres Sols, liderada per Daniel Cardona, a favor de realitzar accions contundents a l’estil de l’IRA i ETA, i l’altra, la de Macià, a favor d’una acció militar.

El qui seria el primer president de la Generalitat republicana (1931-1933) va organitzar una invasió per alliberar Catalunya de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) i convertir-la en un Estat independent.

Per preparar l’ocupació de Catalunya, Estat Català comptava amb voluntaris que formaven escamots clandestins que s’entrenaven a França. Però Macià també tenia el Grup d’An­dorra, de la Seu d’Urgell i de Puigcerdà, que actuava com “un grup més logístic, habituat a les inclemències del territori i del clima”, segons revela Climent Miró, llicenciat en humanitats i màster en estudis històrics, en l’article L’actuació d’Estat Català a l’Alt Urgell durant la Dictadura de Primo de Rivera, publicat a la revista d’història Interpontes I (edicions Salòria, 2011).

Macià va valorar iniciar l’ocupació de Catalunya des d’An­dorra, entrant per la Seu d’Ur­gell, però al final va descartar l’opció i ho va voler intentar des de Prats de Molló, al Vallespir. La Seu estava plena de militars, guàrdia civil i carrabiners, i Estat Català no comptava amb  voluntaris suficients per enfrontar-se directament amb una tropa mobilitzada.

Els primers homes enviats al Grup d’Andorra van ser Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó. Els militants que anaven a Andorra eren enviats “als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el Consell General de les Valls d’Andorra va atorgar a Benet Mas, de cal Oros, comerciant i hoteler d’Encamp”. Mas era el prestanoms del solsoní Jaume Mosella, en principi proper a Estat Català, a qui va subcontractar la concessió d’una extrac­ció de plom a la zona coneguda com l’Orri Vell. Mentre el petit contingent de voluntaris es feia passar per miners, aprofitava per entrenar-se, alçar plànols de la regió, cercar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya, “sobretot en feines de correu i contraban d’armes”. Miró afegeix que “Estat Català va llogar una borda propietat de cal Malibern de la Mosquera”.

EL CONTACTE MESTRE ORELLETA

La tapadora havia de ser creïble i els membres d’Estat Català treballaven de veritat a la mina encampadana. Així, a més, es guanyaven un jornal. Els escamots van comptar amb el suport de molts ciutadans d’Andorra. De fet, els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la seva missió. Eren anys convulsos, de canvi, i certa capa social andorrana bullia i volia canviar una societat mil·lenària ancorada en els usos i costums.

El contacte clau a Andorra era Bonaventura Armengol, el mestre Orelleta, d’Andorra la Vella, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a les valls. L’activitat política va calar en Armengol, ja que anys després de la desfeta d’Estat Català –el 1926 els francesos van detenir els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló– va capitanejar l’entrada a Casa de la Vall, l’any 1933, per exigir el sufragi universal, és a dir, el dret a vot, de tots els homes i no només dels caps de casa (les dones encara haurien d’esperar fins l’any 1971 per poder votar).

Armengol col·laborava activament amb el propòsit de Macià i un cop al mes anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a recollir la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ja que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom.

L’article de Miró a Interpontes conclou amb una anècdota: “Com és sabut, el grup més nombrós de militants del Grup, del tot variable, els miners de l’Orri Vell, estava destinat a Encamp. Aquest fet era conegut per la gent del poble i per molts altres andorrans que deurien desconèixer quin n’era el vertader objectiu. Els miners no s’abstenien de fer vida social a Encamp. El poble d’Encamp va celebrar la seva festa major del 1926 amb un convidat d’excepció, l’orquestra del batalló Alfons XII de la Seu d’Urgell [militars espanyols], una banda musical que es destacava per amenitzar també tot tipus d’actes festius i de revetlles.” Miró prossegueix: “Després del ball, l’autobús que els transportava amb certa velocitat cap a la Seu va bolcar a Santa Coloma. Com a conseqüència d’aquest accident van resultar ferits uns quants militars i l’esposa d’un d’ells.”

Miró va topar amb els homes dels Cortals per casualitat: llegint L’home dels ocells i dels peixos, d’Esteve Albert, va descobrir els entrenaments d’Estat Català, en què l’escriptor cita un tal Baltasar Sàmper. En realitat, es tractava de Benet Sàmper i, estirant fils, Miró ha afinat el relat històric. L’historiador afegeix que Benet Sàmper també va ser un membre molt actiu de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que va rebutjar ser condecorat amb la Legió d’Honor de França. Bussejant en les caixes verdes, és a dir, en el fons Macià de l’Arxiu Nacional de Catalunya, i entrevistant testimonis orals, l’investigador ha completat el puzzle.

Miró encara té diversos asos a la màniga reservats per a la xerrada que oferirà dijous vinent, dia 16, a la Biblioteca Comunal d’Encamp, a les vuit del vespre. Durant la conferència Estat Català a Andorra. Els homes de l’exèrcit de Catalunya als Cortals d’Encamp, l’historiador aprofundirà en l’episodi i n’aportarà més detalls, com quan els membres d’Estat Català que treballaven d’obrers a la mina dels Cortals es van queixar a Macià de la duresa de la feina –recordem que era una tapadora– i es va canviar la direcció de l’explotació minera i es va foragitar Mosella d’Estat Català, o com els militars espanyols establerts a la Seu d’Ur­gell es passejaven lliurement per Andorra.

El Principat, recorda Miró, ha estat una “base logística per a l’independentisme català” i esmenta alguns personatges exiliats a Andorra que s’han convertit en “membres molt actius de l’activitat cultural i social” del país, com Esteve Albert, Josep Fontbernat, Jaume Ros, el clan Viusà o Àlvar Valls. Però tot això ja és una altra història.