Miquel Badia (a l’esquerra) a Andorra el 10 de febrer de 1936 durant la seva estada despres del fracas de l’aixecament del Sis d’Octubre de 1934. A la dreta Secundino Tomàs, cap de la policia d’Andorra.
PAPERS DE RECERCA HISTÒRICA, 5: 124-142 (2008) Societat Andorrana de Ciències, Andorra DOI: 10.2436/20.0110.03.8
Societat Andorrana de Ciències
Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)
Arnau Gonzàlez i Vilalta*
Català
Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)
Aquest article ressegueix la documentació sobre l’estada del polític català Miquel Badia a Andorra entre gener i febrer de 1936. Una presència marcada per la preocupació de les autoritats andorranes i franceses pel fet que Badia era fugitiu d’Espanya, on havia participat activament en els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona. Expulsat de França, entraria a Andorra amb el nom fals de Miquel Comes a poques setmanes de les eleccions espanyoles del 16 de febrer de 1936. Així, la preocupació de les autoritats derivaria en dos interrogatoris i el seu control fins a la seva sortida del país el 13 de febrer.
Introducció
La conflictiva història d’Andorra durant la dècada dels anys trenta del segle XX està plena d’interferències de la política catalana i espanyola –amb el paper sempre deter- minant de la francesa– en el decurs del camí cap a la modernitat de la societat de les Valls. En aquest període, els diferents canvis de règims polítics a Espanya propiciaran que Andorra esdevingui un escenari de constants polèmiques, centrades en el man- teniment del càrrec de copríncep per part del bisbe de la Seu d’Urgell i les seves pos- sibles implicacions en diferents complots conservadors i catòlics en contra de la Sego- na República Espanyola, instaurada el 14 d’abril de 1931. La presència, o el rumor d’aquesta presència, de diferents personatges de la política espanyola a Andorra provocarà al llarg d’aquests anys constants atacs diplomàtics per part dels governs espanyols, que aspiraven al càrrec de copríncep episcopal o, fins i tot, a incorporar Andorra dins de l’Estat espanyol. Aquests fets, juntament amb d’altres com l’arribada de la problemàtica obrera amb les obres hidroelèctriques realitzades per l’empresa Fhasa o les demandes de democratització i de canvi del règim electoral exigides per una part de la població, derivarien l’estiu de 1933 en l’anomenada Revolució Ando- rrana i en l’ocupació de les Valls per part de la gendarmeria francesa.
En un context com aquest, quan el gener de 1936 un personatge tan destacat de la política catalana com Miquel Badia i Capell arribi a Andorra les autoritats es mostra- ran preocupades davant la possibilitat d’una nova polèmica amb Espanya. Així, el conjunt de textos biogràfics sobre el polític català membre d’Esquerra Repu- blicana de Catalunya i dirigent de les Joventuts (JERC) durant la Segona República Espanyola, Miquel Badia i Capell (Torregrossa, Catalunya, 1900-Barcelona, 1936) esmenten el seu pas per Andorra a principi de 1936 sense precisar-ne les circumstàn- cies.1 En una llista de països en els quals es refugiaria després dels fets del 6 d’octu- bre de 1934, en què el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, pro- clamaria un més que efímer Estat Català dins d’una República Federal Espanyola que no gaudiria ni d’un dia de vida, Andorra era la darrera estació del retorn a Barcelona després de passar per França, Colòmbia, Mèxic, Alemanya i Bèlgica.2 Un personatge d’una gran rellevància política a la Catalunya republicana i autònoma del període 1931-1934. Badia seria un dels principals líders i organitzadors dels sectors separatis- tes juvenils dins d’ERC, líder dels escamots armats de la formació, secretari d’Ordre Públic i cap dels mateixos serveis entre final de 1933 i març de 1934. Alhora que col·laborador del conseller d’Interior durant els fets d’octubre i cap de les JEREC, Josep Dencàs. La seva trajectòria durant el període 1931-1934 es caracteritzà, espe- cialment, pels durs enfrontaments amb els sectors anarquistes de la Confederación Nacional del Trabajo i la Federación Anarquista Ibérica (CNT-FAI).
Precisament per aquesta rellevància política, quan el 19 de gener de 1936 Miquel Badia aparegui al refugi d’Envalira, a Andorra, amb un nom fals, les autoritats locals, especialment la vegueria francesa, veritable encarregada de la seguretat i de les fron- teres del país, mostraran un especial interès per conèixer les intencions i els movi- ments d’aquest refugiat polític. I ho faran per prevenir la possible organització de qualsevol moviment polític català i catalanista a Andorra amb vista a entrar il·legal- ment al territori de la República Espanyola. Però, sobretot, per evitar un conflicte diplomàtic amb el govern espanyol.
En aquest context, aquest article pretén aportar la documentació que sobre el pas de Miquel Badia es conserva a l’Arxiu de la vegueria francesa d’Andorra conservat al Centre des Archives Diplomatiques de la ciutat de Nantes (CADN). Concretament en el fons Viguerie de France en Andorre, caixa Origens-1993, número 207, i dins de la carpeta Refugiés politiques 1935-1937 l’expedient Badia (Miquel), refugié politique espagnol. Assassiné à Barcelone en 1936. Una documentació que ens permetrà traçar una breu crònica dels moviments del polític català i del seu curt pas per Andorra.
La breu estada de Miquel Badia a Andorra (gener-febrer de 1936)
El 24 de gener de 1936, només tres setmanes abans de les eleccions a les Corts espa- nyoles que havien de donar la victòria a les esquerres a Catalunya i a Espanya, el veguer francès d’Andorra informava el prefecte dels Pirineus Orientals de l’arribada a Andorra de Miquel Badia. Segons deia la nota “Il s’est fixé au Refuge d’Envalira, après avoir effectué, en Ski, la traversée Puymorens, Pas de la Casa, Envalira [...].” És a dir, que havia entrat il·legalment al territori andorrà, realitzant la vintena de quilòmetres
que separaven el Pimorent d’Envalira esquiant. Alhora, constatava la rellevància polí- tica del membre d’ERC: “M. Badia aurait pris, lors des événements du 6 Octobre 1934, une part particulièrement active au mouvement séparatiste catalan, en com- pagnie de M. Dencas.”3 Un subjecte polític que, si en territori francès podia reportar certes incomoditats per part de les autoritats gal·les davant de les peticions d’extra- dició sol·licitades per part del govern republicà espanyol, encara es feia més molest en sòl andorrà.4 I és que les complicades implicacions polítiques internacionals entre els estats espanyol i francès que es derivaven de l’existència del coprincipat andorrà i de l’equívoca posició de la República Espanyola en intentar suplantar la funció del copríncep episcopal, feien que qualsevol incident fos extremament delicat.
Tot i això, les dificultats de comunicació degudes a les males condicions meteorològi- ques d’aquella època de l’any feien que les accions oficials iniciades per la vegueria francesa s’aturessin durant uns dies. Mentrestant, diferents capçaleres de Barcelona eren informades de l’estada de Badia al refugi d’Envalira, amb tota seguretat per part de diferents excursionistes catalans que en aquells moments hi eren practicant esports d’hivern.
Així, segons publicava el 30 de gener el portaveu del carlisme català El Correo Catalán, Badia havia arribat al refugi en unes condicions lamentables: «El dia 20 a les cinc de la tarda arribà al xalet d’Envalira (Valls d’Andorra) en Miquel Badia. Anava vestit d’esport, espitregat i semblant un trinxa [...] Utilitzà per a guanyar la muntanya uns esquís. L’una peça es diu que li anà al riu, arribant amb un sol esquí a l’esmentat Port d’Envalira.» Segons aquesta crònica anònima dels fets, Badia es trobà a Envalira Paul Larrieu, secretari del veguer francès, fet que no consta en cap docu- ment oficial (i que per error era identificat com a cap de la policia andorrana), i passà els dies següents a realitzar diferents reunions amb elements vinguts de Catalunya: “Passà un dia al Pas de la Casa. El dia 26 estigué a Les Escaldes, conversant amb alguns ‘amics’, entre altres el conegut per Xicota [es refereix al seu col·laborador i membre d’Estat Català, Miquel Xicota], que ha baixat ara a Barcelona. Es suposa que fins ara li han pagat les despeses que ha efectuat. Que va molt curt d’armilla i faltat d’elements econòmics. Es diu se li aconsella amb insistència que marxi del territori Andorrà, per tal d’evitar conflictes que es podrien produir amb la seva presència. En el Xalet fou degudament atès, puig hi arribà amb una fam espantosa.”5 I acabava pre- guntant-se de manera prou directa: “¿Quines mesures prendran els Veguers espa- nyols i francès contra aquest pinta? S’ignoren. Fins ara sembla que no se li ha posat
cap dificultat. Moralment es diu que és una desferra humana, parlant de la forma més indecorosa i grollera. Diu que no podrà mai més tornar a Catalunya, tant si guanyen les esquerres com les dretes [les eleccions del 16 de febrer de 1936].” En darrer lloc, l’article incloïa, ara ja al marge de la crònica, un comentari de la mateixa redacció d’El Correo que feia referència a la perillositat de la presència de Badia a les Valls i recor- dava la seva més que repetida fugida i la de Josep Dencàs per les clavegueres de Bar- celona després del fracàs del 6 d’octubre de 1934: “No sospechábamos que las cloa- cas barcelonesas pudieran desembocar en Andorra. Pero ¡ojo a las cloacas! Y ¡a Andorra!”6
De la seva banda, un altre diari barceloní, en aquest cas el catalanista i catòlic El Matí, acabava de completar les informacions amb certs detalls divergents i inexactituds, com veurem més endavant: “Ens comuniquen de Perpinyà, que després de fer una estada a Andorra, ha tornat a França, l’ex-cap dels Serveis tècnics d’ordre públic de Catalunya, Sr. Badia. Segons els detalls que rebem, el dia 19 d’aquest mes el Sr. Badia arribà al refugi d’Envalira, a les Valls d’Andorra, procedent de París, i es diu que anava acompanyat del Sr. Xicota, un dels seus antics secretaris. El dia 20 el Sr. Xicota tornà a Espanya, per retornar al cap de poc a Andorra acompanyat del Sr. Masramon [es refe- reix al seu col·laborador Manuel Masramon].” Així, segons aquesta crònica, durant els primers dies de la seva estada a Andorra, Badia mantingué diferents reunions: “El Sr. Badia estigué tota la setmana a Andorra, on celebrà moltes conferències amb el Sr. Masramon. D’Envalira es traslladaren a Les Escaldes, i el diumenge se celebrà, a l’Ho- tel Palacin, una reunió a la qual assistiren sis altres individus, els noms dels quals no han pogut ésser obtinguts, però que se sap que pertanyen a les organitzacions d’Es- tat Català i que havien arribat aquell mateix dia de Barcelona. La reunió durà fins a altes hores de la matinada i se sap per testimonis fidedignes, que la discussió fou molt acalorada, i que mútuament es tractaren de covards.” Segons aquesta nota Badia donà explicacions de la seva fugida de Barcelona el 7 d’octubre: “El Sr. Badia sembla que explicà que després de sortir de Barcelona, quedà abandonat a Vic, i hagué de seguir a peu fins a la frontera; afegí que el travessar la frontera li costà 900 pessetes.”7 Unes reunions que s’acabaven el dia següent: “El dilluns, al migdia, sortiren tots ple- gats cap a Aranzol, últim punt fins on es pot anar en automòbil, puix que la carretera queda tallada en aquell lloc.” A més, en darrer lloc, i incorrent en un error, es deia que “Se sap que el Sr. Badia ja ha tornat a França, i ha dit que donava per acabats els pre- paratius que creia necessaris.”8
“Nos dicen de Andorra”, El Correo Catalán, 30-I-1935. 7. La fugida dels germans Miquel i Josep Badia, juntament, amb la de Josep Dencàs, desencadenà una divisió en el si d’Es- tat Català, en aquells moments incorporat a les Joventuts d’ERC. Ja des de final de 1934 es crearen dos sectors clarament diferenciats, uns favorables a mantenir-se dins d’Esquerra i d’allunyar-se dels Badia i Dencàs, i un altre partidari de recu- perar la independència del partit d’Estat Català amb aquests com a líders. 8. “¿Què organitza el Sr. Badia enllà de la frontera? L’ex-cap dels serveis tècnics d’ordre públic, de Catalunya, ha estat a Andorra i ha celebrat algunes entrevistes,” El Matí, 30-I-1936. Al final de l’article es comentava que durant aquells matei- xos dies Josep Dencàs, exconseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, havia estat a Perpinyà fent diferents entrevistes. Tanmateix, no s’esmentava cap contacte entre ell i Badia a Andorra o a la capital nord-catalana.
Tanmateix, si seguim la documentació oficial generada per la presència de Badia a les Valls, veurem que alguns dels detalls esmentats a la premsa no responien a la realitat mentre que d’altres es confirmaven. D’una banda, es desmentia que Badia hagués sortit d’Andorra, ja que més de deu dies després que el veguer francès notifiqués al seu immediat superior a Perpinyà la seva presència en territori andorrà, el 6 de febrer s’afirmava que “se trouvait hier encore au Chalet du refuge d’Envalira.” Mentre que d’altra banda es confirmava que, fins aquell moment, havia pogut gaudir de llibertat de moviments. Tanmateix, a partir d’aquella data aquesta cordial estada de Badia a Andorra finalitzava per iniciar-se una sèrie d’entrevistes interrogatoris per part de les autoritats locals. I és que, com constatava l’informe del veguer d’aquella data, supo- sadament Badia havia conferit “les injures les plus grossières à l’adresse deux Viguiers, aux quels il reprochait d’avoir expulsé d’Andorre l’ancien député aux Cortes Catala- nes Canturri [...].”9 Davant d’aquestes suposades declaracions injurioses envers les autoritats andorranes, els veguers decidiren ordenar al batlle episcopal, Anton Tomàs, que es desplacés al refugi d’Envalira per interrogar Badia. No obstant això, intentant estalviar-se el desplaçament, el mateix 7 de febrer el batlle enviava una nota a Badia en què se li ordenava que es presentés tres dies després a la Batllia amb «tots els vos- tres documents d’identitat» per respondre dels suposats insults a les autoritats andor- ranes: “Ha arribat al meu coneixement, que V., amb motiu de la seva residència a Andorra, ultra donar un nom suposat –el de Miquel Comes–, s’ha permès insultar greument les Autoritats del país [...].”10
Complint les ordres, el dia 10 de febrer Miquel Badia compareixia davant del batlle episcopal per ser sotmès a un interrogatori cordial. Després de declarar la seva iden- titat i d’exhibir el seu passaport espanyol –núm. 15.481 expedit a Barcelona el 3 d’a- gost de 1934–, passava a respondre una sèrie de preguntes referents a la seva estada a Andorra. Així, en primer lloc, afirmava que havia arribat a les Valls procedent de Brussel·les (Bèlgica) després de ser expulsat de França. A continuació era interpel·lat sobre la seva presència a l’hotel Palacín de les Escaldes, pregunta a la qual responia sense concretar: “Contesta que en motiu d’haver vingut uns seus companys i amb el desig de saludar-los baixà a Escaldes perquè havent-hi neu ells no podien pujar al Refugi d’Envalira on resideix.” Demanat sobre la identitat dels seus visitants, Badia es negava a donar-ne els noms: “Contesta que eren uns amics íntims del declarant qui no creu convenient dir llurs noms per a que no puguin ésser molestats per les autori- tats espanyoles [...].”11 Seguia l’interrogatori referint-se, ara ja, a la qüestió de les suposades injúries envers els veguers, que negava rotundament. I afegia sobre aques- ta darrera: “Manifesta finalment el Sr. Declarant que sent hagi pogut arribar a oïdes de les autoritats d’Andorra suposades manifestacions d’injúria o greuge que pugui ferir la seva susceptibilitat, quan el cert és que en l’ànim del declarant solament hi ha un pòsit d’agraïment per aquelles autoritats i poble d’Andorra on hi ha trobat un bon acolliment.”12
La resposta negativa de Badia davant de les acusacions d’haver insultat les autoritats andorranes s’acabava de desmuntar el dia següent, quan el veguer francès informava el prefecte dels Pirineus Orientals i delegat permanent per Andorra, que els ciuta- dans –un català de la Seu d’Urgell i diversos francesos– que havien denunciat Badia, el primer es retractava de les seves declaracions per por de patir represàlies dels acò- lits de Badia, mentre que els restants estaven il·localitzables, practicant l’esquí.13
Tot i això, el veguer francès no restà satisfet de les diligències practicades pel batlle episcopal i envià el seu secretari, Paul Larrieu, al refugi d’Envalira per interrogar de nou Badia. Així, segons s’explicava en l’informe pertinent, després d’arribar esquiant al refugi i d’esperar més de cinc hores Badia, d’excursió amb el periodista del diari La Dépêche de Toulouse M. Burniquel, Larrieu podia realitzar l’entrevista. Un interroga- tori que intentaria precisar els diferents aspectes que no havien quedat del tot clars el dia abans. I davant del qual, Larrieu constatava l’extrema tranquil·litat de Badia alho- ra que la bel·licositat del personatge: “Badia s’est montré calme et correct. Il s’est vanté, au cours de la conversation qui a eu lieu en français, de certains coups de force où il a manié le révolver avec virtuosité, en compagnie de camarades choisis. Il s’at- tend à une mort violente qu’il espère éloignée...“ Per completar el quadre de la tro- bada, l’informe també feia referència a la relació de Badia amb els excursionistes catalans que en aquells moments estaven allotjats al refugi d’Envalira: “Les sportifs catalans en séjour au refuge d’Envalira qui appartiennent pour la plupart aux partis de droite, s’entretiennent familièrement avec lui.”
Un cop introduït l’escenari, Larrieu iniciava la bateria de preguntes. Així, a la primera pregunta referent als motius de la seva expulsió de França, la transcripció recollia que “qu’il avait été expulsé de France en février 1935 pour propagande, en réalité à la demande de l’Ambassade d’Espagne.” Expulsió que el portà a traslladar-se successi- vament al continent americà i de nou a Europa: “qu’il s’était rendu en Colombie, le Président étant son ami, au Mexique, ou il a de nombreux amis, puis en Allemagne pour enfin de fixer pensant quelques temps à Bruxelles.” Des de la capital belga, el 15 de gener de 1936 emprenia un viatge que el portava a París, on romania deu dies per passar a Perpinyà diverses jornades i d’allà a Porté, Pimorent i Andorra, on arribava el 19 de gener. Una travessa que, tot i tenir prohibida l’entrada a França i la demanda d’extradició de les autoritats espanyoles, no li comportà cap problema, ja que, per sort, no fou reconegut tot i exhibir el seu passaport real.
Seguia la transcripció de les respostes de Badia amb l’afirmació que la seva vida esta- va amenaçada i que no pensava anar a Barcelona “à visage découvert”, alhora que es defensava de les acusacions que el qualificaven d’assassí per les seves actuacions amb els escamots de les JEREC o dels cossos policials sota la seva direcció. A més, Badia es mostrava convençut que les autoritats espanyoles no demanarien la seva extradició, davant de la qual, si es produís, s’hi oposaria. Una voluntat de restar a Andorra que feia que Larrieu afirmés que caldria expulsar-lo per la força sinó se’l dei- xava quedar a les Valls a l’espera dels resultats de les eleccions espanyoles del 16 de febrer de 1936: “Si elles sont favorables à la gauche, il rentrera en Catalogne; dans les cas contraire il compte sur une amnistie et dans tous les cas il demanderait un sauf- conduit au Gouvernement Français pour se rendre dans un autre pays.”14
Després d’aquest interrogatori, ara ja més dur i específic, tot i que sense que derivés en cap mena de retenció o detenció i de constatar que s’havien tallat les comunica- cions telefòniques entre el refugi i Catalunya, alhora que interceptat la seva corres- pondència, Badia desapareixia d’Andorra el 13 de febrer. L’informe del veguer al pre- fecte així ho feia constar el dia 14, quan deia: “qui a déclaré hier matin entreprendre une excursion en ski, mais n’était pas encoure de retour aujourd’hui à 14 heures.” Fet que s’havia comunicat a les autoritats espanyoles a la Seu d’Urgell i a Bourg-Madame. I que responia, segons creia, a la pressió exercida pel veguer francès i a la proximitat de les eleccions. Tot i que també se sospitava que Badia s’hagués desplaçat a un petit refugi del Pas de la Casa “fréquentée par les contrebandiers.”15
En conclusió, l’estada de Badia a Andorra no generà cap maldecap a les autoritats andorranes, més enllà de la necessitat de controlar-lo. I no ho féu, sobretot, per la proximitat de les eleccions a les Corts espanyoles. Unes eleccions que es convocaven en un clima polític, tant a Catalunya com a Espanya, que presagiava una victòria de les esquerres, en uns moments en què la repressió governamental que es produiria des- prés dels fets del 6 d’octubre de 1934 ja s’havia aturat en sec després de les constants crisis dels executius republicans espanyols de centredreta. Així, la política andorrana se salvà de qualsevol conflicte amb les autoritats republicanes espanyoles i s’estalvià un conflicte polític similar al que havia causat el 1932 la suposada visita del cardenal Segura o del general Martínez Anido a les Valls.
