76è Aniversari de la República Catalana

Ha passat molts anys des d'aquell 14 d'abril de 1931, en que primer des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona i després des del Palau de la Generalitat, en Francesc Macià proclamà la República Catalana.

Una diada tal, crec que és adeqüada per a la meditació i el reconeixement de les faltes. Que lluny som d'aquella data i dels objectius que llavors s'assoliren!.

Es molt cert que els pobles amb la seva actuació es marquen el propi camí. Caminem vers una autonomia que ens serà atorgada d'acord amb els nostres mereixements; ni un xic més, ni un xic menys, més aviat això darrer. Varem superar quaranta anys de dictadura marcadament anticatalana, que ens intentà destruir com a poble, la superàrem gràcies a l'esforç col.lectiu i a la perseverància en l'amor a la nostra Pàtria.

Però ens va costar sacrificis incalculables: exili, empresonaments, tortures de totes menes, afusellaments, misèria i una llista inacabable.

Avui encara, ens manca el reconeixement dels nostres drets com a poble, i cosa encara pitjor, no tenim la garantia que els mals que hem suportat no es repetiran. Aquesta és la nostra trista realitat, ens agradi o no. El que ens costà anys i anys de lluita ho perdem en un sol dia; així ens va succeint des del 1714.

En la recordança del dia d'avui jo voldria alertar tots els catalans sobre la necessitat d'obtenir, d'una vegada i per sempre, la seguretat de la nostra supervivència com a Nació. Es trist de reconèixer que les actuals circumstàncies que vivim no predisposen a l'optimisme. I la responsabilitat hem de buscarla entre nosaltres mateixos. Tenim un govern de la Generalitat que no respon al resultat de les dues darreres eleccions parlamentàries, que donaren el triomf a les forces nacionalistes i per primera vegada en la història de la Generalitat restaurada, tenim un President de la Generalitat que és un destacat dirigent d'un partit espanyol.

Es ben cert que el nacionalisme català no passa pels seus millors moments. Cal concienciar-nos del fet que ens haurem d'enfrontar molt aviat amb circumstàncies i moments perillosos i descoratjadors. Les formacions polítiques catalanes, homologables o no a nivell d'estat, vulguin o no vulguin, es veuen immergides en la política centralitzadora i no se'n poden desprendre. I els nacionalistes que fem?. La força que encara és majoritaria a Catalunya, es veu fraccionada i uns tiren cap un cantó i altres cap un altre, com si es tractés d'una sardana. El nacionalisme català encara no pot ser altra cosa que nacionalista i solidari, o sigui interclassista, ja que no es tracta d'alliberar solament un determinat estament social, sinó tota la comunitat.

Temps tindrem, si assolim els nostres anhels, de discutir les nostres ideologies i matitzacions. No te sentit voler pintar la casa d'un determinat color si encara no tenim la casa. Doncs això, que sembla tant clar, és oblidat per molts, i ens passarà com durant la guerra del 1936 al 1939; primer es volgué fer la revolució i els resultats els coneixem prou be: perderem la guerra i adéu revolució.

Hem de fer una crida a tots els catalans perquè s'incorporin a l'activitat política pel País, única forma de poder influir en el seu destí, que ens és comú. El nihilisme és un suicidi. Es preferible actuar per pròpia voluntat que veure't obligat a fer-ho per la voluntat dels altres. Mentre els catalans lluitem separadament, serem vençuts col.lectivament. Però no perdem l'esperança, el xarampió i altres mals de la infància desapareixeran.

El nacionalisme català ha de romandre fidel a si mateix, retornant a les seves arrels, o sigui que ha de mantenir el principi immutable que és un moviment unitari al servei de la comunitat.

Estimar, servar i organitzar políticament la nostra comunitat és el deure i la fita del nacionalisme català.

Josep Planchart i Martori, president d'Estat Català

Sindicalisme i Marxisme.

És inqüestionable que l’evolució del món està estretament lligada a un procés de formes d’expressió religiosa. La religió ha determinat l’organització social i política dels països, i ha influït decisivament en llur vida en totes les seves manifestacions.

No existirien les piràmides a Egipte sense l'ideal d’eternitat que professaven els habi­tants d’aquelles terres. No hauria estat possible una filo­sofia com la dels grecs o els romans, sense una proliferació de deïtats, amb les seves meravelloses llegendes. I és una realitat que els pobles van evolucionant i evolucionen en relació directa amb llurs res­pectives creences religioses.

A religió evolucionada o progressista, per dir-ho en mots d’actualitat, correspon poble en prosperitat. A religió obscurantista, correspon poble estancat a decadent. I avui encara, la religió és una determinant polític de primer ordre. La subsistència de Bèlgica i les dificultats d’unificació d'Irlanda són fets d’índole religiosa. La inquisició imposà la unitat de la fe a Espanya, cosa que serví després per ter la seva dominació política. No és un fet ocasional que dins el món cristià els reformistes i els altres Protestants hagin avançat més que els d’obediència romana.

Naturalment que el que acabo d’exposar es contradiu amb el concepte del materia­lisme històric que sosté que el factor determinant del procés dels pobles ha estat l’economia.

Si pel que hem exposat resulta molt clar el paper jugat i que encara juga la religió, quelcom semblant succeeix pel que fa a l’evolució econòmica d’un país, en funció de l’estructura dels seus sindicats.

I si tractem aquest tema, no podem sostreure’ns de parlar de marxisme.

Situem-nos a l’any 1867, data de publicació del primer volum de Das Kapital de Karl Marx, que per molts ha estat es com la seva Bíblia o l’Alcorà. En síntesi, la filosofia marxista es base en els següents fets:

- Els canvis en la producció faran néixer en el si de la vella societat les forces socials que la derrocaran.

- Amb l’abolició de les classes socials, desapareixerà l'Estat.

-Llavors es passarà del govern de les persones a l’administració de les coses.

La societat sense classes serà el regne de la llibertat, en oposició a la societat clas­sista, que es el regne de la necessitat.

No soc profeta per ende­vinar el què diria o escriuria avui Marx, però el que tots sabem és que les seves prediccions s’han complert en el sentit revers del que va preveure. No han estat precisament les societats industrialitzades on s’ha pogut fer la revolució marxista, sinó en les d’estructura primària.

L’abolició de les classes socials a l'URSS no ha fet desaparèixer l'Estat, sinó que ha creat l'Estat mes prepotent del món. Als Estats socialistes, el govern de les persones s’ha incremental i les roses son administrades amb un control absolutista. Les societats socialistes solament subsisteixen mitjançant règims dictatorials i totalitaris.

Quart de temps s’aguantarien els actuals regims d’Hongria, Iugoslàvia, Polònia, Rumania, Txecoslovàquia o l’Afganistan sense la presència directa o indirecta de les tropes soviètiques? El mètode deductiu de Marx, que substitueix el mètode inductiu d’Engels, ha esdevingut un fracàs de visió històrica.

Però això no pot estra­nyar-nos, ja que Marx era alemany, d’ascendència jueva i pertanyia a una família burgesa. Com a bon alemany era complicat; tenia un sentit místic per l’ascendència jueva, i a més, el complex de classe tant propi de la burgesia.

En els països avançats, els sindicats han abandonat tota vel·leïtat marxista, per desfasada i antiquada. Àdhuc, en el darrer Congrés del Partit Comunista Itàlia, es presentà una proposició demanant el canvi de símbol de la falç i el martell. La proposició no prosperà, però en tot el congrés no es parlà mai de “marxisme”, com si fos un mot tabú.

Els sindicalistes avui han de tenir consciència que el seu fi es obtenir un millorament de vida dels treballadors, al marge de la seva ideologia, i això s’assoleix defensant l’economia de l’empresa i no pas ensorrant -la.

Fer ara plantejaments classistes es com si volguéssim obligar el nos­tre jovent a ballar el rigodó a les discoteques. Molts sindica­listes encara viuen a l’edat de pedra, fent inscripcions com aquella de ‘obrero parado patrón colgado'

Els sindicalistes als països desenvolu­pats, han pres consciència que el que més rendeix és aprofitar-se del sistema capitalista. Al donar-nos notícia que la Volkswagen havia adquirit majoria de la Seat, se’ns assabentava que una part del seu capital estava en mans dels sindicats alemanys.

Així és. Actualment la Federació Alemanaya de Sindicats controla el tercer banc en importància del país i ha adquirit i adquireix accions i participacions d’empreses, per tal de poder intervenir en els seus consells d'administració, i així procu­rar la prosperitat de l’empresa, que és a l'ensems la dels seus treballadors.

A l'Estat espanyol, els obrers sindicats representen una minoria molt petits del conjunt d’assalariats. La dada és significativa, com significa­tiu és també que la majoria dels actuals conflictes labo­rals es plantegen dins les empreses de caràcter públic.

Mentre els nostres sindi­cats estiguin anquilosats en sistemes i concepcions ter­cermundistes, la nostra prosperitat econòmica quedarà entrebancada.

Confiem que el bon sentit dels treballadors obligarà a una reconsideració i a l’actualització dels procediments i les actuacions dels respectius sindicats.”

Josep Planchart i Martori

NOTA DEL WEBMASTER: Aquest article fou escrit pel nostre President Josep Planchart i Martori l'1 de febrer de 1989, i publicat pel desaparegut "Diari de Barcelona".

Tan sols 10 mesos després, el 9 de novembre de 1989, queia el Mur de Berlin i totes les dictadures comunistes d'Europa s'esfondraven com un castell de cartes.

Vincles relacionats:

Del sindicalisme de reivindicació, al nou sitema de Sindicalisme de Co-Gestió (Mitbestimmung)

http://de.wikipedia.org/wiki/Mitbestimmung

Només 1 número de l' “APLEC”

En començar la dècada dels cinquanta, quan les edicions catalanes havien superat, en part, els frens de la postguerra, es pensà a reconquerir el lloc de les publicacions al quiosc. Era una tasca difícil perquè l’administració no donava cap mena de facilitat.

Però el “miracle” es produí. I no es exagerat parlar de miracle en qualificar l’arribada als quioscs d’una publicació escrita integrament en català l’abril de 1952.

L’edità el “Club de Divulgació Literària”, de la qual en fou titular l’escriptora Maria Dolors Orriols i en la que jo vaig col·laborar.

“Aplec”, d’acord amb el seu primer i únic número, era una publicació literària que havia estat autoritzada per Madrid com a publicació per fascicles. Per aquest motiu les 4 planes centrals componien la primera entrega de la novel·la “L’altra ciutat” de Maria Aurèlia Capmany.

En aquell primer número col·laboràvem, entre altres, Octavi Saltor, Salvador Espriu, Fèlix Cucurull i Aurora Beltrana.

L’impacte més gran es provocà a nivell oficial i, especialment, per la reacció del governador civil de Barcelona, en Acedo Colunga, que anà personalment als quioscs de la Rambla a retirar la publicació.

També els funcionaris s’escandalitzaren, i s’explica el cas d’aquell que es queixà de que fins els números s’haguessin escrit en català (es referia a la xifra romana de “Volum I” de la portada).

Acedo Colunga pressionà Madrid i la publicació fou desautoritzada.

Es feren gestions personals prop del governador Acedo que, en una de les entrevistes, ens digué textualment: “¿Ustedes creen que hicimos la guerra para que el catalán vuelva a ser del domínio público?”

Josep Planchart i Martori

Els Fets de la Fatarella, Gener de 1937

La Fatarella és un municipi de la Terra Alta d’uns 2.500 habitants on, al mes de gener de 1937, succeï un dels episodis més desgraciats i indignes del període de la guerra civil espanyola del 1936-1939.

Aleshores, un petit grup d’anarquistes del poble intentà la col·lectivització de les terres per la força. Davant la negativa dels pagesos de la localitat, els anarquistes del poble demanaren l’ajut de la CNT-FAI de diferents pobles de la comarca.

Aquests, en nombre d’uns 100, ocuparen la població després d’ésser rebuts a trets d’escopeta pels habitants del poble. Els ocupants iniciaren la repressió contra tots aquells que s’havien oposat a la col·lectivització assassinant 34 persones.

L’incident acabà amb l’arribada de les forces d’ordre públic que envià la Generalitat, que nomenà comissari municipal a en Andreu Claret. Jo n’era el seu secretari particular i el vaig acompanyar durant tota la seva estada a La Fatarella.

Aquests fets foren els antecedents dels que es produirien a Catalunya, i especialment a Barcelona, al mes de maig del mateix any.

Es volgué fer la revolució abans que la guerra, i tots sabem els resultats.

Son molts els que significativament diuen que no fou en Franco qui guanyà la guerra, si no la República, qui la perdé.

Josep Planchart i Martori

L’organització d'Estat Català durant la resistència contra el Franquisme

Pel gener de 1939 va tenir lloc a Ripoll la darrera reunió d’Estat Català a Catalunya. Les tropes franquistes s’aproximaven i calia prendre una determinació: o amagar-se o anar a l’exili.

A Barcelona hi deixarem amagades les armes utilitzades durant la guerra i destruirem tota la documentació del partit i llistes de militants.

A França es publicà la revista “Catalunya” que, en el seu número de l'1 d’octubre de 1940, ja anuncia l’adhesió d’Estat Català al Front Nacional de Catalunya.

El Front s’activà a l’interior i, per les nostres activitats, patirem la caiguda més important pels mesos de novembre i desembre de 1943. Fórem detinguts un total de 48 activistes, dels quals 22 erem d’Estat Català, 7 d’ERC, 1 d’Acció Catalana, 4 de la CNT i 14 independents sense filiació política.

Quan el front esdevingué partit polític Estat Català tornà a organitzar-se de manera independent.

A Estat Català ens dividíem en escamots compostos d’un cap i cinc membres. Tres escamots formaven una secció, que tenia un altre cap. Els caps de secció eren els qui es reunien i dirigien l’organització política i militar del partit.

Eren temps molt difícils. La captació de nous militants la fèiem entre coneguts prenent tota mena de precaucions que donarien els seus fruits, ja que mai s’introduí en les nostres files cap confident.

A comarques els militants quedaven molt aïllats. La cotització era voluntària i tots els militants estàvem perfectament censats.

Teníem uns carnets en clau on constava el nom i l’adreça. La clau secreta era la següent: Hi havia tres números, el primer indicava la plana d’un anuari determinat, el segon la línea i el tercer el nom. Així el militant amb els números 3, 12 i 15 era el que sortia a la plana 3 de l’anuari, línea 12 i nom 15.

L’adreça s’indicava de manera semblant. Hi havia tres quadres més al carnet, cadascun sota una lletra – R, C i L – indicant regió, comarca i localitat. La regió s’indicava amb el número corresponent a la divisió regional de la Generalitat republicana i la comarca amb les inicials. Pels districtes de Barcelona usàvem una de les lletres de la paraula “Joventus” (que no te cap lletra repetida); així la “j” corresponia al districte 1er, la “o” al segon, etc.

Les reunions només es feien entre caps de secció, els contactes amb altres organitzacions es feien a nivell de dirigents i especialment a l`exterior. A Estat Català teníem un sistema molt segur de pas de fronteres. Cal destacar en aquest sentit l’activitat d’un jove que anomenàvem “Sheriff” que no militava a Estat Català però era molt afí a les nostres activitats.

En una ocasió ens baixà unes metralladores de les que mai en férem us, però finalment el "Scheriff" fou capturat per la policia i executat a la mateixa frontera, sense detenció efctiva, ni judici.

La correspondència i els informes que rebíem de l’exterior ens arribava en forma de microfilms que ens facilitaven el serveis secrets francesos. Els rebíem amagats sota els segells de correus de les cartes i postals de “familiars”.

El pas de propaganda clandestina el fèiem des d’Andorra introduint-la dins d’envasos de detergent prèviament buidats i refets.

En una d’aquestes operacions de pas de propaganda em varen detenir novament. Aquest cop em condemnaren a un any, dos mesos i un dia de presó i al pagament de 20.000 pts de penyora.

I així anàvem tirant esperant l’arribada de temps millors.

Josep Planchart i Martori

El President d'Estat Català parla sobre els fets de maig de 1937

El President d'Estat Català, Josep Planchart i Martori, parla sobre els fets de maig de 1937, durant els combats entre els militants d'Estat Català i els anarquistes. Fragment d'un documental de la sèria "Rosa de Foc" del canal 33.

Reconquerir Catalunya

1)Amigues, amics:

Estic preocupat, inclussiu alarmat, ja que la política catalana crec que segueix per mals camins. Per què? Deixem que les xifres parlin:

En les eleccions parlamentaries celebrades el 16 de novembre del 2003, els resultats foren els següents:

Vots nacionalistes
CiU (46 diputats) 1.024.425 vots
ERC (23 diputats) 544.124 vots
Total (69diputats) 1.568.749 vots

Vots d'esquerra
PSC (PSC–PSOE) (42 diputats) 1.031.454 vots
ICV–EUiA ( 9 diputats) 241,163 vots
Total (51 diputats) 1.272.617 vots

Vots espanyolistes
P.P. (15 diputats) 393.499 vots

Els electors amb els seus vots manifestaren clarament les se­ves preferències. S'imposava un govern nacionalista a la Generalitat.

E.R.C. però, decideix pactar amb el PSC–PSOE i amb ICV–EuiA i es constitueix un govern tripartit que s'anomena. "catalanista i d'esquerres". Amb aquests acord les forces nacionalistas esdevenen fraccionades. El govern tripartit resulta finalment un fracàs desgraciat. I dic desgraciat, ja que tots persona que estimi el seu país, el que desitja es que es governi sigui quin sigui el governant. Les darreres aleccione parlamentaries, celebrades el dia 1 de novembre d'enguany, donen els segfiente resultats:

Vots nacionalistes
C i U (48 diputats) 928.511 vots
ERC (21 diputats) 414.067 vots
Total (69 diputats) 1.342.578 vots

Vots d'esquerra
PSC (PSC–PSOE) (37 diputats) 789. 767 vots
IU–EUiA (12 diputats) 281 474 vots

Vots espanyolistes
P.P. (14 diputats) 313.479 vots
Ciutadans's (3 diputats) 89.567 vots

Novament els votants manifesten les seves preferències favo­rables al conjunt de les dues organitzacions nacionalistes, obtenint el mateix nombre de diputats cue l'any 2003, amb la circums­tància que CiU guanya 2 diputats, que els perd ERC. I una vegada més, ERC prefereix pactar un nou tripartit, amb unes circumstàncies clarament desfavorables amb referència a l'anterior. Que detallo:

El nom ja no és "catalanista i d'esquerra". El mot de catala­nista ha desaparegut; és significatiu. El nombre de diputats que donaven suport al lr. govern tripartit eren 74, ara són únicament 70. Per contra, abans l'oposició eren 61 diputats, ara seran 65. L'any 2003, el PSC-PSOE, no havia guanyat en nombre de diputats, però sí en nombre de vots. Ara n'ha perdut 250.000.

El President Maragall, representava dins el seu partit, el sector catalanista, i ha estat desplapat pel propi partit contra la seva. voluntat d'ésser reelegit. Per això la seva dona es dona, immediatament de baixa com a militant. Totes aquestes consideracions debiliten des del primer moment el projecte de nou tripartit, però no són el principal problema. Aquest és el nomenament de qui ha d'ésser el nou President de la Generalitat.

El 1r. govern tripartit
El seu fracàs no és unicament una qüestió de gestió. No cal recordar el desafortunat desplaçament d'en Carod a Perpinyà, que abandonar el govern. Tampoc hem de referir-nos a la campanya contra l'Estatut aprovat pel Congrés i Senat de Madrid, que en el cas d'haver triomfat, ens hauria obligat a no poder presentar cap nou projecte d'Estatut, fins al cap de cinc anys.

La ineficàcia del tripartit és d'una evidència inqüestionable. No és governà ni bé ni malament, simplement es desgoverà. Per redactar i aprovar un projecte d'Estatut, es tardà dos anys. La gent estava ja fastiguejada de sentir sempre el mateix teme. Aquest lr. tripartit generà unes esperances qua anaren en orris í aixi s'arribà a un desinterés general que s'ha concretat en la forta abstenció a les eleccions parlamentaries i als 60.025 vots en blanc i 13.324 vota nuls.

I el que és més inquietant, l'envalontament dels antinacionalistes que han pogut obtenir l'elecció de tres diputats.

Un nou President de la Generalitat
Quatre dies després de les eleccions s'acorda un nou govern tripartit. Es una demostració de que l'acord estava ja pactat. El PSC no és un partit sinó la secció catalana del Partido Socialista. Obrero Español, com es justifica no tenint grup parlamentari propi el Congrés de Madrid. Però resulta que amb els 21 vota dels diputats d'un partit que es diu independentista, pot ésser i és elegit President de la Generalitat un candidat que es diu José Montilla Aguilera, destacat dirigent del PSC-PSOE, que és precisament l'organització política que va perdre més clarament les eleccions.

Es poden fer tota mena de consideracions sobre aquest nomenament, favorables o desfavorables, pera la seva realitat espanyolista no pot ésser desvirtuada. L'elecció ha estat feta legalment i per mitjans democràtics, d'acord amb el sistema parlamentari actualment vigent a Catalunya. Hi ha però, una consideració d'ètica i moral que no s'ha tingut en compte, especialment per part d'ERC. En parlarem.

Reacció popular al nomenament
No es tracta de que el nou President elegit es digui José, que no hagi nascut a Catalunya, que fós un antic militant maoista, que parli malament el català i que sigui simpatitzant del Real Madrid, sinó que és el representant dins del PSC del seu sector més espanyolista. No ens pot estranyar, que per primera vegada, s’hagin vist banderes catalanes amb crespó negre penjades a balcons. Que s’hagin fet "cassolades" i que s’organitzessin manifestacions amb crits de "botiflers" i "traïdors", dirigits a ERC. S’han tirat pots de pintura contra, locals d'ERC i les ma­nifestacions de Protesta no s’han acabat ja que la gent considera que Catalunya està espanyolitzada com mai des de la Transició.

Companya electoral
En el seu conjunt la campanya electoral va agradar a molt poca gent. Es feren promeses de difícil compliment i els votants han considerat que no cal somniar amb "truites".

El candidat Montilla va dir que no reeditaria un tripartit i que el nou govern seria paritari entre homes i dones.

ERC no va dir ni si ni no, a un nou tripartit, i també preconitzà la paritat dins el nou govern.

IC-EUiA, que també demana la paritat del govern, fou la única organització que manifestà clarament la seva voluntat de repetir un tripartit. Qüestió totalment natural ja que és la única possibilitat de formar part d’un govern, donat la seva ideologia comunista. Propugnen l’acció pública en contra de la privada.

Són doncs molts els militants, especialment d'ERC que consideren que han estat enganyats i ho han manifestat públicament.

Votació

Ja hem detallat el resultat electoral, amb indicació dels vots obtinguts per cada organitzeci6 política. Cal destacar, com ja hem dit, que els vots obtinguts per les organitzacions partidàries del primer tripartit foren superiors als vots dels segon tripartit, traduïts en 74 diputats a favor del primer i 70 en favor del segon.

Hem parlat també de l’abstenci6, la mes alta fins avui, referència a unes eleccions al Parlament de Catalunya i als 60.025 vots en blanc, i 13.324 vots nuls. I és el cas que dels vots en blanc i 1'abstenci6 poden de­terminar i en la majoria de casos, determinen la política d’un país.

Recordem que durant la República, la campanya a favor de 1' abstenció que preconitzà la CNT, facilità el triomf de la dreta. Ara ha facilitat que els Ciutadans's tinguin representació parlamentària.

Que s’ha dit i hem sentit

El President Montilla en els discursos de la seva presentació i elecció ens va dir: "Catalunya avui no necessita recordar obsessivament la seva marcada personalitat nacional". "Catalunya te dues llengües" “es vetllarà per l’ús i el respecte de la llengua castellana, que és també la llengua de molts catalans i un instrument indis­pensable per tothom", "Patriotisme cívic dels drets i deures, per damunt de les reivindicació nacionals".

En Carod Rovira d'"un nacionalisme social", "Tenim de re­pensar les bases del catalanisme i els conceptes de nació i Es­tat (..) si volem que el catalanisme, com expressió del patriotisme dels catalans perduri i tingui continuïtat, s’ha d’adaptar al nou entorn global". "el catalanisme d’aquest govern no pot ser de cap de setmana sinó de pluja fina,..".

I per no quedar malament en Joan Puigcercós va dir que "ara no s’ha de donar prioritat a les reivindicacions nacionals sinó a les polítiques socials".

La nostra reivindicació nacional

Som una nació que encara no té garantida la seva supervivència, per això no podem prioritzar qüestions de dreta, de centre, conservadores o d'esquerres. Primer cal ser, per poder determinar després la forma de ser.

El que ens cal en primer lloc, és que els catalans poguem continuar essent catalans, o sigui, que Catalunya sigui plenament catalana. I d’aquest anhel, cada dia hi estem més lluny.

Prioritzar conceptes que no són pròpiament nacionals, és abandonar i renunciar a l’objectiu de tot nacionalista català. Que no ens vinguin amb paraules sense sentit, que ningú pot entendre, ni amb declaracions dels drets dels immigrants i okupes. Tots sabem quins són els seus drets, però també sabem i molt concretament quins són els nostres. No ens calen invents de coses que estant inventades

La desnacionalització del país

En el diari AVUI del dia 19 de novembre, el periodista Joan Oliver comentava amb dos amics valencians coneixedors del seu i del nostre país, sobre la coincidència de la nostra situació actual amb la del País Valencià era fa 30 anys, i que tal com pinta la cosa, les perspectives són que estem seguint el mateix camí que ha por- tat el País Valencià a la seva desnacionalització actual. Tot gràcies a la col·laboració socialista.

Les capitalitats d’un país, són les responsable del manteniment de la seva personalitat. Sense València, el País Valencià no és possible, i sense Barcelona, tampoc és possible Catalunya.

A Barcelona la llengua està quedant arraconada a una velocitat de vertigen i ja es gairebé impossible prendre un cafè, agafar un taxi o comprar una mitjons en català. Servirà el nou govern tripartit de la Generalitat, per fer front a aquesta dissortada situació?. Tinc els meus dubtes

El nou govern

L'actual govern és clarament un 2n. tripartit; s’ha dit pels propis interessats, especialment pel president Montilla. Ésser continuadora d’un fracàs, no crec que sigui gaire esperançador, per allò que es diu, que mai les segones parts estat bones.

I el poble és conscient d’aquesta situació, i en dona proves. La constitució del primer tripartit, ja hem dit que generà esperances i il.lusions, que es traduïren en un ple a la plaça de Sant Jaume, per aplaudir els nous elegits, que sortiren al balcó del Palau de la Generalitat, per rebre l’homenatge dels concen­trats.

Ara amb el nou tripartit, res de res. Ni sortida al balcó. En Carod Rovira en feu referència dient: ara no cal sortir al balcó, ara el què cal és treballar. Bé pel treball, si es fa ben fet.

Fraccionament de forces

El distanciament de les dues forces importants del nacionalisme català, resulta inquietant. Dues organitzacions com són CiU i ERC, amb una mateixa fina­litat, el bé de Catalunya, si divergeixen, es converteixen en ene­migues.

I aquesta es la situació present. I com acaben les diferèn­cies entre organitzacions afins?

Doncs una intentant la destrucció de l’altra.

Els que varem viure la guerra, civil espanyola (no catalana) , recorden el que passà entre el Partit comunista espanyol i el POUM, organització igualment comunista. Aquesta darrers organització fou eliminada i l'Andreu Nin, que havia estat secretari de la Internacional comunista, fou assassinat.

El govern que tenim

Aquest 2n. tripartit s’assembla molt al lr. Canvis però menys, és a dir, s’han fet poques modificacions. No s’ha nomenat Conseller en Cap, com preveu el nou Estatut. S’ha nomenat Carod Rovira, Conseller de la Vicepresidència, tal com diu el Decret de nomenament, no Vicepresident (molts atenció al detall)

El President Pasqua], Maragall, propugnava un "encaix" amb Es­panya. Ara ja no ser necessari, tota vegada que ja estem "encaixats". Tots els partits del tripartit varen manifestar durant la se­va campanya electoral, especialment l’actual President Montilla, de que el futur govern fos paritari. Ho es definitivament així. En el govern, a part del President, hi han 14 conselleries, i d’aquestes únicament 4 dones.

Amb referències als nomenaments de segona línia, poques sor­preses, excepció feta per en Carod Rovira, nomenant Rafael Niubó, que fou l’encarregat de gestionar les nostres seleccions esportives, perquè poguessin tenir projecció internacional. El seu fracàs fou total, per incompetència, clarament demostrada i reconeguda públicament.

Què creu el poble sobre aquest govern. Totes les preguntes i enquestes que s’han fet són pessimistes. No creu ningú que arribin a governar els quatre anys reglamentaris

Una malaltia

Es diu que Catalunya està malalta. És possible, però les ma­lalties es curen amb bons metges, i jo crec que els tenim. Si per curar l'enfermetat, cal fer alguna intervenció quirúrgica, fer-la! Si s’ha d’amputar algun membre, fem-ho! Tot és preferible abans que la mort.

Entre tots caldria que ens dediquéssim a buscar aquests bons met­ges. Caldria que ens indiquessin el seu diagnòstic i ens receptessin la medicació i el tractament necessari.

I els independentistes què fem?

Són moltes les organitzacions i els grups independentistes que es troben dispersos pel nostre país. Separats i fraccionats representem ben poca cosa. Units i fent pinya ens faríem sentir i respectar i assoliríem un poder polític totalment necessari per assolir el nostre objectiu.

Necessitem un Front comú, un Front nacional, una Entesa patriòtica. El nom no fa la cosa, la unitat sí.

Punt Final

Faltava poc per acabar la guerra del 1936-39, i ens trobàvem una quinzena de joves, al local central de les Joventuts d'Estat Català, situat al Passatge de Domingo núm. 3, de Barcelona.

Havíem complert l’ordre de destruir tota la documentació dels diferents casals del partit i tamb6 havíem amagat tot l’armament a les golfes del casal.

Entre nosaltres hi havia en Manuel Cruells, cap de les nostres joventuts. Ens reuní i després, de donar-nos les gràcies pel treball que havíem realitzat, ens digué molt solemnement:

"Hem perdut la guerra, ara ha de començar la nostra lluita". I així ho ferem!

Avui també podríem dir: Hem perdut Catalunya. Ara cal iniciar la lluita per recuperar-la. I així caldria fer-ho!


Josep Planchart i Martori
President d'Estat Català